TECNIQUES I MATERIALS

Llapis de grafit

Una mica d'història

Allò que avui dia coneixem com un llapis fa tot just uns 200 anys que existeix. L'home sempre ha utilitzat materials naturals per a realitzar grafismes, especialment minerals que, degut al pigment que contenien, permetien dibuixar sobre una superfície. Els artistes dels segles XV i XVI ja utilitzaven un estri per a fer els estudis de quadres i esbossos, l'anomenada punta de plata silverpoint, una barreta de plom i estany que s'havia d'aplicar en una base especial que contenia una mica de guix. Artistes com Dürer, Van Eyck, Botticcelli, Leonardo... van emprar aquest utensili. La història del llapis però es remunta a un mineral concret: el grafit. Al 1564 a Anglaterra ja s'explotaven alguns jaciments d'aquest mineral per a comercialitzar-lo com a material de dibuix. S'utilitzava en forma de barres (tal i com també existeix avui dia) o adossat a uns mànecs de metall (porte-crayons). Però l'escassetat de material va obligar a buscar un substitut i, l'any 1662 a Alemanya, Kaspar Faber va establir una fàbrica de llapis fets d'una barreja de grafit i sofre. Més tard 1789 a Anglaterra es van començar a fabricar llapis envoltats de fusta.A França, com a contrapartida, durant les guerres napoleòniques, Napoleó va encarregar a Nicholas-Jaques Conté que investigués per a trobar un substitut dels llapis importats d'Anglaterra. Conté va experimentar amb grafit de menys qualitat i va patentar al 1795 el precursor del nostre llapis actual. Simplement va preparar una barreja de grafit i argila, la va coure perquè s'endurís i la va introduir en suports de fusta. Aquests llapis es podien numerar i classificar segons la mida, el to i la textura. En altres llocs també es van començar a fabricar més llapis. El renét de Faber va perfeccionar el procés de Conté tot injectant la pasta a dins de fusta foradada. Ell mateix va començar a establir sucursals arreu d'Europa i dels Estats Units per a comercialitzar-los.

A patir d'aquest procediment base s'ha experimentat amb d'altres pastes barrejades amb diferents substàncies: ceres, gomes, colorants, carbó... Els llapis de colors per exemple es fan d'una barreja de colorants amb un aglutinant com l'argila o el talc i també un lubricant que sol ser un material cerós.  

Els llapis de grafit varien en funció de la qualitat de la fusta i la duresa de la mina. El component principal de la mina és el grafit barrejat amb argila i una mica de cera. Com més argila contingui la mina, més dur serà el llapis, i com més grafit contingui, més tou serà i més negre dibuixarà. 

Classificació

El sistema europeu utilitza la H (hard en anglès) per a definir-ne la duresa, la B (black en anglès) per a definir-ne el grau de foscor, i la F (fine en anglès) per a la finor. Segons aquest sistema, els llapis de gamma tova van del 8B (el més tou i negre) al B, els de gamma mitjana són l’HB i l’F, i els de gamma dura van de l’H al 9H.

Una nota sobre la cura d’aquest material: és important evitar-hi els cops i les caigudes, ja que provoquen la ruptura de la mina a l’interior del llapis. 

Sobretot quan acabem de treballar amb la gamma tova, és recomanable fixar el treball usant aerosol. Una altra alternativa, no tan efectiva, és col·locar un paper protector sobre el treball, assegurant-se que queda ben fix —ja que si el paper protector té moviment, el grafit es correrà.

 Llapis amb protector de puntes. 

Grafit

Com indica el seu nom, aquest material consisteix en una mina de grafit que no està recoberta per una barra de fusta. També es classifica mitjançant el sistema H, B i F que hem explicat anteriorment.

La característica principal d’aquest material és que permet un control gairebé tan efectiu com el del llapis, però al mateix temps ofereix la capacitat de cobrir superfícies grans més ràpidament —ja que a més d’usar-los de punta es pot fer-los treballar amb els laterals.
 Llapis de grafit pur.

El grafit també ve en format de barra (de diferents valors), que és molt útil per a cobrir grans superfícies en poc temps i aconseguir traços gestuals d’un vigor intens.

Igual que quan treballem amb llapis tous, és recomanable fixar el treball amb aerosol una vegada que el donem per acabat.

 Barres de grafit pur.

Esfumins

Són rotlles de paper d’estopa acabats en punta que serveixen per a esfumar els dibuixos. Aquest material es pot utilitzar en combinació amb qualsevol d' aquests materials  (carbonet, cretes, grafit, llapis de grafit) i també amb altres (Conté, llapis de color, pastels, ceres aquarel·lables, etc.).

 Esfumins.

Goma mal·leable o d’engruna

És un tipus de goma suau que serveix per a esborrar tant llapis com carbonet i pastel.

Aquest material, a més de corregir errors, serveix per a produir «llums» sobre els ombrejats, és a dir, recuperar el color original del paper. 

Quan la goma ha quedat saturada de carbonet o grafit i comença a embrutar, cal girar-la de manera que vegem que emergeix una àrea neta, que quedarà a la vista i presenta el color original del material (en general, gris o blau cel).

En relació amb la cura de la goma mal·leable, idealment s’hauria de desar dins d’un embolcall  de plàstic —com film transparent — que ajudi a protegir-la de la pols, la punta dels llapis, etc.

Finalment, potser és útil esmentar quan ens hem de desfer d’una goma d’aquest tipus: sabem que una goma d’engruna s’ha de descartar quan —encara que l’hàgim girat prèviament— en lloc d’esborrar, comença a embrutar el paper.

Retoladors

Els retoladors poden dividir-se en dos grups bàsics: els de base alcohòlica i els de base aquosa. Encara que, igual que els pinzells, també poden classificar-se d’acord amb el tipus de punta (fina, gruixuda, pinzell, cisell) o pel nombre de puntes (una, dues o tres).

Els retoladors de base alcohòlica se solen utilitzar per a treballs en els quals el to i la versemblança de la representació són clau.  El seu punt fort és que permeten obtenir tonalitats usant un únic material (sense necessitat de pinzell, pintura, aigua o drap) i, a més, s’assequen gairebé immediatament. 

Algunes consideracions importants en relació amb l’ús d’aquests materials: d’una banda, quan els utilitzem, recordem posar uns quants fulls a sota (quatre o cinc) perquè quan hi pintem el líquid sol travessar fins a tres folis; de l’altra, la base alcohòlica fa que s’assequin aviat, és a dir, no duren gaire i cal tornar a carregar-los

 Gamma de tons de retoladors (de base alcohòlica).

Els retoladors de punta de feltre de base aquosa són ideals tant per a fer esbossos com per a acabar treballs. La varietat de les puntes també permet resultats de diferent càrrega expressiva.

 Retoladors amb diversos tipus de punta: petita, fina, mitjana; i pinzell (de base aquosa).

És important assenyalar que, igual que els pinzells, cal parar especial atenció a la cura de les puntes per a assegurar una bona qualitat en treballs futurs. Les puntes d’aquests retoladors no toleren gaire bé la pressió excessiva. Hi ha dues possibles situacions que poden donar-se si pressionem massa: d’una banda, que la punta s’enfonsi fins que ja no marqui la superfície; de l’altra, que la punta es trenqui i generi un traç doble que no permetrà cap tipus de control.

Tinta xinesa

La tinta xinesa, molt usada per a cal·ligrafia xinesa i japonesa, és excel·lent per a dur a terme experiments gràfics i aconseguir acabats duradors. A més, és fàcil d’aconseguir i senzilla de manipular. La seva composició (a base de carbó d’arbres no resinosos o sutge d’olis vegetals, aigua i aglutinant) és molt estable químicament i no empal·lideix amb l’exposició perllongada a la llum. 

Una precaució que s’ha de tenir en compte durant el seu ús és evitar enfonsar massa la ploma o el pinzell a la tinta —la tinta arribaria a la base de la ploma o a les arrels del pinzell i això no sol ser desitjable. També és recomanable provar el material en un tros de paper, que col·locarem entre el tinter i el paper sobre el qual treballarem. D’aquesta manera ens assegurarem que no hi hagi un excés de tinta. A més del pinzell, la tinta xinesa també se sol usar amb plomí o canya de bambú.

En relació amb cura del material, un cop hem acabat és important assegurar-se de tapar bé el flascó. Hem d’evitar deixar el flascó destapat perquè aquest material s’evapora amb facilitat, especialment durant les estacions de calor. En cas que succeeixi, si la tinta encara és tova, es pot diluir novament amb una petita quantitat d’aigua destil·lada.


Tinta xinesa de diverses marques, pinzell oriental, ploma, canya i plomí.

 Plomes

Solem anomenar ploma l’instrument que combina portaploma i plomí.

Les plomes són instruments que poden utilitzar-se tant en dibuix com en tipografia; per tant, una de les característiques d’aquest material és la seva plurivalència.

El portaploma és una peça de fusta sobre la qual encaixarem els diferents plomins.

Els plomins metàl·lics són de diverses grossors i dureses. Considerant que és un mitjà expressiu que permet resultats gràfics interessants, és important trobar el tipus de plomí que millor s’adapti a les nostres necessitats. Els plomins poden carregar una certa quantitat de tinta, la qual cosa permet utilitzar-los sense necessitat de submergir-los tan sovint com, per exemple, les canyes.

En relació amb la cura del material, és important evitar que la tinta s’assequi sobre la ploma, per això és recomanable utilitzar un drap o un paper mentre es treballa per a anar netejant la punta regularment —i especialment abans de desar-la.

 Plomes i portaplomes.

 Pinzells

Hi ha molts tipus bàsics de pinzells, que es poden classificar de diferents maneres.  

Segons la duresa del pèl en tenim de durs/rígids i de suaus/esponjosos. 

D’acord amb la forma tenim els de llengua de gat (plans, de pèls curts i corbats), els plans (rectes, més llargs i amb més capacitat per a retenir la pintura), els rodons (acabats en punta), els ventall (plans i amb els pèls molt estesos) i els ovalats (grans i que serveixen per a fer aiguades molt àmplies).

 I, finalment, d’acord amb la grandària també varien enormement: van des dels molt petits i fins d’un pèl (de nombres baixos) o els usats per a fer maquetes (de cinc zeros) fins als pinzells plans o ovalats de càrrega (de nombres alts).

Els durs solen ser de pèl de truja i s’utilitzen principalment per a pintar a l’oli, però també es poden fer servir per a pintar amb acrílics o aiguada. E

Els pinzells suaus estan fets amb diferents tipus de pèl animal o fibra sintètica.

Igual que amb la resta de materials, és important provar-lo fent tipus diferents de traços i utilitzant diversos nivells de càrrega de material.

És important tenir clar que és necessari tractar-los amb summa cura, no només si volem que els materials durin, sinó que conservin la seva precisió.

Quan treballem no hem de deixar mai el pinzell recolzat en el contenidor de l’aigua, ja que això faria que el pinzell perdés la punta. 

Quan fem servir aiguada o aquarel·la, els pinzells s’han d’esbandir amb aigua freda i netejar amb sabó sobre el palmell de la mà de manera molt suau fins que hagin desaparegut totes les restes de pigment. Si volem que els pinzells durin, haurem de fer la rentada amb molta delicadesa. 

Si hem pintat amb acrílics, s’han de rentar immediatament després d’haver-los utilitzat, primer amb aigua freda i més tard amb aigua i sabó. De vegades fa falta repetir l’operació fins que ens assegurem d’haver eliminat tota resta de pigment de la base del pinzell.

Una vegada els pinzells s’han eixugat és important desar-los en posició horitzontal o amb els pèls cap amunt.

EXERCICIS: 

1.Textures

Cada material o superfície té una textura diferent. Ajudat de les eines de dibuix per representar-les. Hauràs de representar un mínim de 12 textures i posar-les en comú amb els teus companys. Fes servir llapis de dureses diferents, retoladors, plumilles...

Recursos:

Llapis HB, llapis 2B, objectes amb diferents textures, escaire, cartabó, retolador negre,estilògrafs, tinta negre amb plumilla.

Exercici a la llibreta de classe, 

Temps: 2h 

2. Textures

Mira aquests exemples de textures i dibuixa 2 a la teva llibreta. Has de fer servir dues tècniques diferents.

La mida de cada rectangle és de 5x18cm

Temps 2h 

CONTORN LINEAL, ESTRUCTURA I PROPORCIONS

Anomenem contorn a la línia imaginària que separa el contorn de la forma del fons. 

La línia es converteix en un element eficaç per transcriure els límits o contorns dels cossos a l'espai.

La línia també pot explicar les relacions estructurals dels elements que configuren els objectes: punts de referència, eixos i formes geomètriques bàsiques. 

La proporció és la relació de mida entre els cossos o entre parts d'aquests. Cal respectar la proporció de allò que anem a representar. 

 

3. Textures. interpretació d'una natura morta

Abans  de començar el teu exercici mira alguns exemples de l'artista: Giorgio Morandi - "Grande natura morta con la lampada a destra ... 

Selecciona una de les imatges que tens a continuació. 

Dibuixa els objectes com a formes  planes, sense volum. Utilitza la línia de contorn per definir les siluetes de cada objecte.

Has de respectar la posició i proporció de les formes.

Re-interpreta la composició amb textures treballades en els exercicis anteriors.

Tècnica : retulador punta fina negre.

temps: 4h